El pacte lampedusià (CUP-CiU) d’Arenys de Munt

EL PACTE LAMPEDUSIÀ (CUP-CIU) D’ARENYS DE MUNT

Les negociacions posteriors a les eleccions municipals del 22 de maig van
suposar per a mi un important desgast moral i emocional, no dubto de
que hi ha gent de la CUP amb ganes de pactar però tampoc dubto de
que la voluntat del seu cap de llista ha estat la de no pactar i de
posar tots els impediment possibles a que aquest pacte es fes
realitat.

El pacte CiU-Cup ja estava fet i així l’hi vaig dir al mateix Jiménez la
diada de Sant Jordi d’aquest any, tenia clar que si sumaven farien
aquest pacte, i no és pas que jo sigui endeví, sinó que en els
darrers plens, aquesta pinça CiU-CUP ja funcionava. Fins i tot la
CUP va arribar a votar en contra de  demanar la dimissió de la
Consellera Bozal. ERC vam fer una moció demanant-li la dimissió per
la actitud que va tenir, quant era cap dels advocats de l’estat, en
contra de la consulta per la independència i de l’Ajuntament
d’Arenys de Munt. El regidor de la Cup va fer servir la ironia però
va acabar votant en contra de la moció d’ERC i fent costat a CiU.

Aquest pacte però estava pensat per fer-se al revés, es a dir 4 o 5 regidors de
CiU i 2 o 3 de la CUP, malgrat això, de seguida es van posar d’acord
i quant encara no havien rebut la nostre resposta a la seva proposta,
ells ja havien pactat regidories i tinences d’alcaldia.

El fet de que continuïn demanant que ERC entri a govern és tan sols per apaivagar
les critiques que reben, de dins i de fora dels seus partits, per
aquest pacte antinatural. De fet no han fet ni un sol gest concret,
ni una sola proposta concreta, que faci entendre que ho volen de
debò.

Que el gestor ja el tinguin decidit de fa 6 mesos és realment curiós, com podem
entrar a govern si no sabem ni qui és?.

Compartir alcaldia es licit i legal, també es veritat que si no ho volen fer
no en tenen cap obligació, sobre tot si ja tenen un soci de govern.
No cal que donin excuses de mal pagador, la cadira es seva, en tenen
tot el dret, no la volen compartir i punt. Però no voler ni
sentir-ne parlar no és precisament la generositat que necessitaria
un pacte d’aquesta mena.

En definitiva el que fa  el govern de CUP-CiU és fer una oferta a ERC plena de
bones paraules però ambigua, general, minsa, escadussera, sense
oferir res amb suc i bruc, ni explicar res de res, i com que saben
que ERC no ho podem acceptar, aleshores diran que ens han ofert
entrar però ERC no ha volgut.

La CUP ha
ingut i té la possibilitat de fer un canvi real al govern municipal
d’Arenys de Munt, però prefereix fer un canvi a mitges i tan sols
substituir en l’organigrama de l’Ajuntament a AM2000, deixant CiU tal
com estava i deixant ERC fora del govern.

Tampoc és veritat l’estalvi en el sou de l’alcalde, si al seu sou i sumem el
del càrrec de confiança/gerent surt fins i tot més car que abans.
Això si el sou del senyor Mulons ara enlloc de pagar-lo l’Ajuntament
el paga el Consell Comarcal

Del que es tracta és de consolidar un canvi lampedusià. Que el Patronat, que
la Gusam segueixin com fins ara, que urbanisme, governació, la
brigada, la policia, siguin portades per les mateixes persones i/o de
la mateixa manera. És com el joc dels trilers de la rambla, la
boleta sembla que es mogui molt i que canvii de lloc, fins hi tot
l’efecte visual fa que et pensis que saps en quin cubilet està la
piloteta,  però en realitat segueix estant allà mateix on era.

El que volen és que tot canviï perquè tot continuï igual.

Aquesta no és la resposta d’ERC, es la resposta d’un d’ERC que està fart de
mentides, manipulacions
i collonades.

Ramon Pujol

Anuncis

APÀTRIDES INDIGNES

APÀTRIDES INDIGNES

 Quan hom s’omple la boca amb expressions com pàtria i dignitat ha de mesurar molt bé les seves paraules i les seves accions.

M’han explicat autèntics patriotes catalans, dels difícils i heroics temps de resistència a la dictadura franquista que quan van ser detinguts i portats al terrorífic soterrani de la comissaria de via laietana, torturats, apallissats fins a l’extenuació, sense dormir durant dies, que el que els  feia no confessar i xerrar els noms i les adreces dels companys, no era l’amor a la pàtria o la dignitat de no col·laborar amb l’enemic, el que els mantenia ferms en els seus postulats, callats, muts en silenci permanent era la lleialtat als companys, el fet de saber que nomenar-los era destruir la seva vida i la de la seva família, aquest sentiment de companyonia, de lleialtat, d’honor, va més enllà de les pàtries i de les dignitats polítiques, és la moral més intima de les persones.

És aquí on falla l’argumentari de qui es diu defensor de la pàtria i de la dignitat i en canvi traeix els companys de lluita de fa molts anys, això és ser deslleial amb un mateix i oblidar el seu passat i les seves antigues amistats.

Malament rai si per tenir millor finançament es mantenen sent una associació i així poder tenir donacions anònimes cosa que els partits no poden fer.

Aquells que des de la seva poltrona municipal malparlen de les poltrones parlamentaries, ara perden el cul quant en la llunyania albiren la possibilitat d’aconseguir-ne una, tot fent servir la fama aconseguida amb l’esforç de companys als quals ara menysprean i ignoren tant com poden.

 I els que és queixen de la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats abans de començar ja col·loquen a dit amics, amigues, amants i saludats al capdavant de la seva organització sense tenir en conte ni assemblees, ni  militants, així el que havia de ser unitari i transversal, acaba sent una casa de barrets plena de discussions, dimissions i escissions.

Malgrat les pressions no penso callar i a cada paraula, a cada atac  penso contestar.

Per la caverna mediàtica els d’ERC som la pesta i en Carod-Rovira menyspreat aquí per alguns és l’autèntic dimoni vestit d’independentista a Madrid.

ERC ha estat i és el pal de paller de l’independentisme, es mereix un respecte per els temps heroics de la república de Macià i Companys i a dintre d’ERC en els darrers anys si va incorporar el Front Nacional de Catalunya(FNC), gent del PSAN, gent de Nacionalistes d’Esquerra, gent del MDT, gent de Catalunya Lliure i fins i tot gent de Terra Lliure, gent que va patir presó i tortures en el temps de la dictadura i mes recentment en la operació Garzón, malgrat poden haver-hi discrepàncies en els pactes i decisions dels mandataris d’ERC això no pot ser cap motiu per menysprear arribant fins i tot a l’insult de tots els militants d’ERC i de tots  aquests lluitadors històrics, aquesta actitud d’alguns  no és digne de patriotes.

LOURDES BAYO BADAL (Al cel sigui.)

Escrit de comiat a la meva mare, llegit a l’església de Santa Maria d’Arenys de Mar el dia 13-04-2010

Fuentes de Ayodar, Dosrius, Arenys de Mar o Arenys de Munt, avui son pobles més tristos, amb una mica menys d’amor i de generositat en els seus carrers, places i mercats. La meva mare, la nostra mare, la vostra avia,  la vostra germana, la vostra tieta, la vostra veïna ja no tornarà a passejar pels seus carrers  la seva conversa alegre i el seu interès desinteressat en els afers quotidians de tots i cadascun de nosaltres, ja no anirà més d’excursió, ni escoltar cantar la coral , ni anirà a veure ballar esbart els seus nets, ja no cantarà mes gols del Barça; resta en silenci per sempre més, però la lliçó d’amor i humanitat que ens ha donat  en la seva vida ens quedarà per sempre a tots. Sé que l’estimàveu i us ho agraeixo, ella també us estimava,  perdre la mare sempre és terrible, de mare només n’hi ha una, però a més  la meva mare era la Lourdes, i tots els anys compartits amb ella son una font d’inspiració que no ens deixarà la resta de la nostre vida.

Quant anàvem a casa seva al carrer Sant Pere sempre en marxar t’acompanyava fins a la porta i mentre  ja començaves a baixar les escales ella t’anava acomiadant tot explicant-te alguna cosa que s’havia oblidat  de dir-te i vigilant que no se t’apagues la llum de l’escala……avui se’ns ha apagat la llum   i ens hem quedat a les fosques.

 Com tot a la vida te dues cares, és dur tenir el sentiment contradictori quant la malaltia ja arriba a la seva fi de voler que deixi de patir per una banda i per l’altre voler que  mai se’n vagi, la seva malaltia i la seva mort m’han permès veure fins a quin punt la gent que la coneixia l’estimava, ja no la família més directe o indirecta, ja no els el veïns de tota la vida, sinó fins i tots veïns nous que jo no coneixia d’altres races, cultures i religions s’han acostat a demostrar l’estimació i el respecte que sentien per la Lourdes, la mostra d’afecte i estimació i que he vist ahir al tanatori, avui a l’església i dies anteriors a l’hospital m’han demostrat que la meva mare sens dubte és mereix el millors de tots els cels.

Ramon Pujol Bayo

CARRETERO CATATÒNIC

Carretero Catatònic

 Resposta a l’article del lider de Reagrupament i exmilitant d’ERC Joan Carretero, “Catalunya catatònica” publicat a l’Avui del dissabte 20-03-2010.

 Catalunya és un país valent, amb una societat civil forta amb tremp i amb energia que li permet afrontar el present i el futur amb optimisme com ho han demostrat el moviment de les consultes populars que va comença a Arenys de Munt el 13 de setembre i que no s’ha aturat sinó ans al contrari porta un in crescendo permanent que ens portarà tard o d’hora a un referèndum promogut des de el parlament de Catalunya mitjançant la llei de consultes populars, per més que ho digui en Carretero qui està en franca decadència no es Catalunya sinó ell mateix que desprès de deixar de ser conseller i d’intentar ser president d’ERC s’ha instal·lat en el negativisme catatònic, una alteració que consisteix en negar-se sense cap motiu aparent a moure’s o a ser mogut

Tota aquesta sèrie de depriments qualificacions que utilitza l’exconseller del govern d’en Maragall per descriure l’estat de Catalunya i de pas atacar als seus excompanys d’ERC a qui fan mal és al país i a l’independentisme.

És cert que cal una regeneració política, començant per polítics  com ell que han anat rebentant tots els partits, associacions o el que sigui que no hagi pogut manegar com ell ha volgut, que prediqui amb l’exemple, regeneració política tampoc és aprofitar-se de càrrecs electes d’altres formacions polítiques, (altrament dits trànsfugues) com per exemple l’Alcalde d’Arenys de Munt que cobra per fer d’alcalde, no per promoure un partit que ni tan sols és el seu, ha estat fitxat amb la promesa d’una cadira al parlament (ai! las poltrones) per poder aprofitar-se de les consultes populars.

Tampoc està bé aprofitar-se de ser una associació i no un partit per poder rebre donacions anònimes, o juguem tots amb les mateixes cartes o estripem la baralla.

 Déu meu salveu-me dels salvadors de la pàtria, que l’únic que pretenen es salvar-se ells mateixos..

Ramon Pujol

Aprovació de la llei de consultes populars per via referèndum

Aprovació llei de consultes, drets a l'ultima bona part de l'executiva d'ERC d'Arenys de Munt
El passat dimecres  10 de març es va aprovar la llei de consultes populars per via referèndum, aquesta llei suposa un pas important per la llibertat democràtica del nostre país, en primer lloc perquè regula i legisla la possibilitat de fer referèndums a nivell municipal o a nivell nacional i en segon lloc perquè pot permetre fer una pregunta més o menys  directa sobre la independència de Catalunya. Haurem d’estar a l’aguait de com ho fan els escocesos.
El fet de que per fer un referèndum  Madrid l’hagi d’autoritzar és una cosa del pacte Mas-Zapatero, a l’estatut del 30 de setembre no sortia aquesta premissa i a l’estatut passat pel ribot sí, a més no és ben be així, el govern de Madrid pot prohibir un referèndum però no pot impedir-ne la convocatòria… si ho féssim crearíem un conflicte molt interessant.
A la votació d’aquesta llei vam ser convidats la secció local d’ERC d’Arenys de Munt, en agraïment per la feina feta a la organització de la consulta del 13 de setembre, que ha provocat les següents onades de consultes del 13 de desembre, del 28 de febrer i les properes del 25 d’abril i 20 de juny.La veritat és que va ser molt emocionant, poder veure en directe a l’hemicicle l’exposició del conseller Ausàs i la del diputat i ponent d’ERC  Pere Aragonès, de lògica en les seves idees va ser l’argumentació del PP i de Ciutadans que van titllar la llei de ser feta per fer un referèndum sobre la independència i a IC I el PSC de col·laboradors dels independentistes, IC i el PSC van voler tirar aigua al vi, dient que la llei tan sols és per fer referèndums d’altres temes, i el més decebedor va ser l’actitud de CiU votant en contra amb uns arguments sense cap mena de sentit i atacant-nos de manera molt barroera, jo pensava que eren dels nostres i veure la seva actitud hostil contra una llei clarament nacionalista i en canvi una actitud de companyonia i complicitat amb els peperos va ser trist, va ser com anar a veure un Barça- Madrid i que una part del barcelonistes es posessin a animar al Madrid !!!????, podem veure les coses de diferent manera però els barcelonistes  tots som del Barça, no?.
En la seva darrera replica en Pere Aragonès va saludar als regidors d’ERC d’Arenys de Munt, i un cop aprovada la llei els diputats d’ERC es van posar drets aplaudint cap on érem nosaltres, pell de gallina companys pell de gallina i una aventura més per explicar als nets.
Salut, independència i república.
 
Article de l’Avui sobre la llei i les consultes.
 
Telenoticíes migdia del 10-03-2010, aprovació de la llei de consultes.

25 aniversari de la mort de Salvador Espriu

El dilluns 22 de febrer del 2010 farà 25 anys de la mort de Salvador Espriu , sempre els seus poemes m’havien commogut, sobre tot quant vaig descobrí que un dels millors poetes catalans havia dedicat els seus millors versos als llocs on jo jugava de petit i on m’havia anat fent gran, jo vivia al carrer Sant Pere i anava al col·legi Cassà que estava al mateix carrer , així de casa al col·legi i del col·legi a casa sempre tenia una estona per voltar, el meu lloc de jocs era els voltants del cementiri de Sinera……., el bosc de Can Quintana, els rials , el garrofer de davant el cementiri; primer a peu desprès amb bicicleta i fins i tot mes tard amb moto sempre fent-la peta sota el garrofer, a l’hivern amb els companys de classe i a l’estiu amb els amics de Barcelona que venien de vacances.

 La pols dels rials que anomenava Espriu em sembla encara portar-la enganxada als cabells , els camins de l’aigua els he vist de dalt del turó del cementiri i desprès es el resseguit fins al fons del mar per veure on anaven a parar i he estimat l’ombra d’un núvol viatger diferent, però veient passar la ombra per el mateix lloc. En algun enterrament d’un familiar vaig descobrir la màgia de Sinera , la seva màgia és la llum i aquesta llum la trobareu les tardes d’estiu…; els Xiprers, les estàtues d’en Llimona, el blau del cel i el blau del mar tot pren una força especial, quan baixes les escales sembla que vagis directe cap el mar.

 Per això vaig anar a l’enterro del poeta, recordo molta gent, una gernació immensa, hi havia el president, polítics i tot de gent important, jo recordo que a la pujada del cementiri duia al davant un Guardia civil i em va sobta veure’l allà, de verd amb aquell ridícul tricorni i amb la pistola a la cintura, un home armat i opressor de Catalunya a l’enterrament del poeta símbol del pacifisme i la catalanitat, si n’hi ha d’hipòcrites als enterraments…

 Ja dintre el cementiri mentre el ficaven al nínxol, un home petit amb barret és va fer lloc fins a primera fila era en J.V.Foix, la Marina Rossell va cantar el cant dels ocells i per acabar espontàniament es va anar estenent un murmuri, un xiuxiueig, era els segadors però no cantat sinó xiuxiuejat, taral·lejat en veu baixa, ….com per no molestar al poeta que feia poc que descansava.

 Hores d’ara qui descansa unes quantes fileres abans, un pis més amunt i al mateix replà que en Salvador Espriu és el meu pare. Així dons quan vaig al cementiri de Sinera, visito al meu pare, al poeta, les escultures d’en Llimona, els camins de la mar i els núvols passatgers i recordo d’un glop la meva infantesa, la meva adolescència i la meva joventut.

Ramon Pujol

Arenys de Munt

ESCRIT DE COMIAT DE XAVIER JOUNOU, ALCALDE DE SOLSONA

Quant vaig anar a parlar de la Consulta per la Independència d’Arenys de Munt a Solsona en Xavier Jounou, alcalde de Solsona per ERC, ja estava malalt, el càncer de pàncreas ha estat fulminant, tots estem en aquest món de pas, però la manera d’estar i sobre tot de marxar d’en Xavier han estat exemplars….
Us adjunto l’escrit de comiat, es va llegir en el seu funeral, seieu i llegiu-lo en calma, fa posar la pell de gallina ( per no dir que fa plorar), era un bon company, un bon alcalde, un bon pagès, un bon home i una bona persona….descansi en pau.
Aquestes coses son las que em fan sentir orgullós de ser Català, ser independentista i  ser d’ERC.
 
 COMIAT DE XAVIER JOUNOU I BAJO, ALCALDE DE SOLSONApas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui perdemà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot.Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar,malgrat costi.Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les personesestimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meuspares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han desviscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova… He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.
Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirarme

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo