70 ANYS DE L’ASSASSINAT DEL PRESIDENT LLUÍS COMPANYS

El 13 d’agost de 1940 és detingut per la policia militar alemanya per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l’ambaixada espanyola a França. És portat primer a Madrid a on se li obren diligències per “ser el President de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya”. Després de diversos interrogatoris, és traslladat el 3 d’octubre al Castell de Montjuïc.

Un dels testimonis del judici i l’assassinat del president fou el Capità de la guàrdia civil, Manuel Bravo Montero que  ho explica de la següent manera:

Don Luis´Companys, que vestia traje gris rayado , con el pañuelo blanco en triangulo característico de él en el bolsillo de la americana izquierdo y unas wambas blancas, se mostró en todo momento sereno, tranquilo, sin jactancias, sin alardes de ninguna clase; únicamente hubo un instante en que se levantó indignado, cuando en el apuntamiento se leyó el informe de la Brigada Político-Socia de Barcelona, en que se decía que era ladrón de delitos comunes y que había intentado prostituir a uno de sus familiares femeninos. Entonces se levantó y dijo:”protesto”.

El consell sumàrisim va durar ben just una hora i la sentencia començava dient el següent:

“ Resultando que el encartado fundó el partido izquierdista Esquerra Republicana de Catalunya, por el cual sufrió condena, y que en octubre de 1934 proclamó el Estat Català, facilitando armas a los sublevados.

I acavava:

“Fallamos: que debemos condenar y condenamos al ex-president del gobierno disuelto de la Generalidad, Luis Companys i Jover, como responsable en concepto de ator por adhesión en el expresado delito de rebelión militar, a la pena de muerte con accesarias legales correspondientes en caso de indulto”.

Segons en Bravo Montero:

El fusilamiento estaba señalado para las cinco de la mañana, hora en que se calculaba, aquel mes de octubre, que iba a amanecer.pero estaba nublado y todavía era de noche; entonces se acordó esperar algún tiempo, hasta que aparecieran las primeras claras del dia. Cuando el crepúsculo vespertino asomó por el horizonte, Companys, que se paseaba tranquilamente por la plaza de armas del castillo de Montjuïc, volviéndose a los que le rodeaban, dijo :”vamos ya”.Lo dijo  tranquilo, lo dijo sereno, lo dijo sin inmutarse, como si no dependiera de ello el fin de su vida.Todos cuantos allí estaban quedaron petrificados, quedaron helados y quedaron emocionados.

Es costumbre que a todos los condenados a muerte, la noche anterior, se les conceda todos cuantos deseos pidan. Don luis Companys pidió una botella de coñac, de la que escasamente escanció un par de copas . Escribió unas cartas y ya anteriormente se había despedido de sus familiares.

Paràgraf de l’ultima carta a la seva esposa Carme Ballester:

“Em sento serè i tranquil. És Déu qui ha posat les coses i les decisions per a donar-me aquest destí que m’omple d’una serenitat extraordinària. Li dono gràcies, pux que havent de fer tots el mateix camí, m’ha reservat una fi tan formosa per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m’estimes, has d’estimar doncs, el record que jo pugui deixar; has de compendre aixó. No admetis condols ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort que afrontaré plàcidament i serena, dignifica. Vida meva: moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi, i el darrer pensament serà per tu i els meus fills. Amb l’amor a Catalunya, et besa el teu espòs, Lluís”.

Darrera carta de Lluís companys que és una mena de testament:

“A tots els que m’han agraviat els perdono; a tots els que hagi pogut agraviar els demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi ni l’ombre més lleu de rancúnia. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella, i li dec encara una gratitud per aquesta plàcida serenitat que m’emplena al pensar en la mort que veig atansar-se però sense temença.

“La meva petitesa no podia esperar una fi més digna per Catalunya i el que ella representa de pau, justícia i amor”.

Ales 6 de la matinada la comitiva es posà en marxa, cap al fossar de Santa Eulàlia, un cops arribats al lloc l’oficial nerviós i espantat(era jove i inexpert) es va acostar per tapar-li els ulls, però el president si va negar amb un elegant gest sense dir ni paraula i es posar de cara al piquet.

El piquet d’execució era integrat per soldats d’infanteria de filas i escollits per ordre rigorós, comandats per un tinent molt jove.

Baixà el sabre el tinent , el president aixecà el braç i exclamà: “Per Catalunya”

Sonà la descàrrega, caigué el president de costat ferit greu però no ferit de mort aleshores, el tinent visiblement nerviós es va acostar a disparar-li el tret de gràcia, tant li tremolava el pols que fins a 5 trets li va disparar, les sabates del president havien saltat, a l’hora de la mort  tocava terra catalana.

Salut, indepedència i republica

Ramon Pujol

Aquest escrit està basat en el llibre “Homenatge a Lluís Companys” de l’Agustí Barrera i en Robert Surroca.

Advertisements

Deixa un comentari

Encara no hi ha cap comentari.

Comments RSS TrackBack Identifier URI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s