APÀTRIDES INDIGNES

APÀTRIDES INDIGNES

 Quan hom s’omple la boca amb expressions com pàtria i dignitat ha de mesurar molt bé les seves paraules i les seves accions.

M’han explicat autèntics patriotes catalans, dels difícils i heroics temps de resistència a la dictadura franquista que quan van ser detinguts i portats al terrorífic soterrani de la comissaria de via laietana, torturats, apallissats fins a l’extenuació, sense dormir durant dies, que el que els  feia no confessar i xerrar els noms i les adreces dels companys, no era l’amor a la pàtria o la dignitat de no col·laborar amb l’enemic, el que els mantenia ferms en els seus postulats, callats, muts en silenci permanent era la lleialtat als companys, el fet de saber que nomenar-los era destruir la seva vida i la de la seva família, aquest sentiment de companyonia, de lleialtat, d’honor, va més enllà de les pàtries i de les dignitats polítiques, és la moral més intima de les persones.

És aquí on falla l’argumentari de qui es diu defensor de la pàtria i de la dignitat i en canvi traeix els companys de lluita de fa molts anys, això és ser deslleial amb un mateix i oblidar el seu passat i les seves antigues amistats.

Malament rai si per tenir millor finançament es mantenen sent una associació i així poder tenir donacions anònimes cosa que els partits no poden fer.

Aquells que des de la seva poltrona municipal malparlen de les poltrones parlamentaries, ara perden el cul quant en la llunyania albiren la possibilitat d’aconseguir-ne una, tot fent servir la fama aconseguida amb l’esforç de companys als quals ara menysprean i ignoren tant com poden.

 I els que és queixen de la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats abans de començar ja col·loquen a dit amics, amigues, amants i saludats al capdavant de la seva organització sense tenir en conte ni assemblees, ni  militants, així el que havia de ser unitari i transversal, acaba sent una casa de barrets plena de discussions, dimissions i escissions.

Malgrat les pressions no penso callar i a cada paraula, a cada atac  penso contestar.

Per la caverna mediàtica els d’ERC som la pesta i en Carod-Rovira menyspreat aquí per alguns és l’autèntic dimoni vestit d’independentista a Madrid.

ERC ha estat i és el pal de paller de l’independentisme, es mereix un respecte per els temps heroics de la república de Macià i Companys i a dintre d’ERC en els darrers anys si va incorporar el Front Nacional de Catalunya(FNC), gent del PSAN, gent de Nacionalistes d’Esquerra, gent del MDT, gent de Catalunya Lliure i fins i tot gent de Terra Lliure, gent que va patir presó i tortures en el temps de la dictadura i mes recentment en la operació Garzón, malgrat poden haver-hi discrepàncies en els pactes i decisions dels mandataris d’ERC això no pot ser cap motiu per menysprear arribant fins i tot a l’insult de tots els militants d’ERC i de tots  aquests lluitadors històrics, aquesta actitud d’alguns  no és digne de patriotes.