25 aniversari de la mort de Salvador Espriu

El dilluns 22 de febrer del 2010 farà 25 anys de la mort de Salvador Espriu , sempre els seus poemes m’havien commogut, sobre tot quant vaig descobrí que un dels millors poetes catalans havia dedicat els seus millors versos als llocs on jo jugava de petit i on m’havia anat fent gran, jo vivia al carrer Sant Pere i anava al col·legi Cassà que estava al mateix carrer , així de casa al col·legi i del col·legi a casa sempre tenia una estona per voltar, el meu lloc de jocs era els voltants del cementiri de Sinera……., el bosc de Can Quintana, els rials , el garrofer de davant el cementiri; primer a peu desprès amb bicicleta i fins i tot mes tard amb moto sempre fent-la peta sota el garrofer, a l’hivern amb els companys de classe i a l’estiu amb els amics de Barcelona que venien de vacances.

 La pols dels rials que anomenava Espriu em sembla encara portar-la enganxada als cabells , els camins de l’aigua els he vist de dalt del turó del cementiri i desprès es el resseguit fins al fons del mar per veure on anaven a parar i he estimat l’ombra d’un núvol viatger diferent, però veient passar la ombra per el mateix lloc. En algun enterrament d’un familiar vaig descobrir la màgia de Sinera , la seva màgia és la llum i aquesta llum la trobareu les tardes d’estiu…; els Xiprers, les estàtues d’en Llimona, el blau del cel i el blau del mar tot pren una força especial, quan baixes les escales sembla que vagis directe cap el mar.

 Per això vaig anar a l’enterro del poeta, recordo molta gent, una gernació immensa, hi havia el president, polítics i tot de gent important, jo recordo que a la pujada del cementiri duia al davant un Guardia civil i em va sobta veure’l allà, de verd amb aquell ridícul tricorni i amb la pistola a la cintura, un home armat i opressor de Catalunya a l’enterrament del poeta símbol del pacifisme i la catalanitat, si n’hi ha d’hipòcrites als enterraments…

 Ja dintre el cementiri mentre el ficaven al nínxol, un home petit amb barret és va fer lloc fins a primera fila era en J.V.Foix, la Marina Rossell va cantar el cant dels ocells i per acabar espontàniament es va anar estenent un murmuri, un xiuxiueig, era els segadors però no cantat sinó xiuxiuejat, taral·lejat en veu baixa, ….com per no molestar al poeta que feia poc que descansava.

 Hores d’ara qui descansa unes quantes fileres abans, un pis més amunt i al mateix replà que en Salvador Espriu és el meu pare. Així dons quan vaig al cementiri de Sinera, visito al meu pare, al poeta, les escultures d’en Llimona, els camins de la mar i els núvols passatgers i recordo d’un glop la meva infantesa, la meva adolescència i la meva joventut.

Ramon Pujol

Arenys de Munt

Advertisements

Deixa un comentari

Encara no hi ha cap comentari.

Comments RSS TrackBack Identifier URI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s