Les passades eleccions pel congres de diputats de Madrid han estat molt especials per mi.
Vaig participar-hi com a 10é i últim suplent, això ha suposat una gran satisfacció.
En primer lloc perquè qui m’ho va proposar varen ser els companys de la secció local d’Arenys de Munt. La idea va ser d’en Josep Sànchez que ho va proposar en una executiva, ràpidament tothom i va donar suport i jo vaig quedar una mica descol·locat fins i tot pensant sinó seria una broma. Però veient que anava en serio i que era com un reconeixement a la meva modesta participació en la executiva local. Aficionat com sóc a apuntar-me a qualsevol merder em vaig llançar al vuit sense paracaigudes.
En segon lloc perquè em van escollir al congres comarcal per votació. Vaig sortir pels pels, però val a dir que ningú havia previst que m’hi presentés, vaig haver de preparar un petit discurs de presentació, i davant de l’assemblea intentar convèncer als companys d’ERC que jo era la persona adient per anar la congrés, acompanyant a en Nani Mora de Llavaneres. Vaig quedar quart darrera de la Mònica Palacín i la Laia Martí, però vaig aconseguir entrà.
En tercer lloc per l’orgull que representa tancar una llista encapçalada per l’Alfred Bosch i en Joan Tardà dues persones a les que admiro profundament. Que dir d’en Joan Tardà, un home extraordinari que no te res a veure amb la versió exageradament histriònica que ens volen fer veure els mitjans de comunicació espanyolistes, la seva participació i el seu suport a la consulta d’Arenys de Munt(on el vaig conèixer) em van deixar gratament sorpresos, tot un diputat del congrés es va posar a la meva disposició pel que fes falta. Qui m’havia de dir quant llegia l’Atles Furtiu que una dia tancaria una llista encapçalada pel seu autor, l’Alfred Bosch també ha vingut a Arenys de Munt sempre que se l’hi ha demanat, de fet va venir fa poc pel segon aplec per la independència i va ser l’únic cap de llista que va venir a fer campanya a la nostra vila. A més dels capdavanters la llista està plena de noms reconeguts i il·lustres tant de militants d’ERC com d’independents. I per si això fos poc cal afegir-hi la llista de suport Catalunya Sí, encapçalada per en Lluís Llach i plena d’intel·lectuals i artistes de reconegut prestigi.
En quart i darrer lloc per haver aconseguit aturar la davallada d’ERC. Des de el segon tripartit Esquerra havia començat una davallada electoral molt forta i perillosa degut a la pèrdua de confiança d’un electorat que no va acceptar ni entendre el pacte amb els socialistes, això no va ser més que una errada puntual d’un pacte fet en un moment concret. El redreçament del partit per part dels nous dirigents del partit, l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira ha estat efectiu i el canvi de candidat a les eleccions de Madrid ha estat tot un encert que ha aturat la davallada, ara tenim temps de recompondre’ns i començar a recupera la confiança de l’electorat.
A Arenys de Munt el resultat ha estat força bo, hem quedat segona força política, per darrera CiU i per davant de PSC i PP, a més hem sigut el poble del Maresme amb millor percentatge de vot d’ERC, això ens demostra que la feina ben feta dona fruits. Val a dir que a Arenys de Munt tradicionalment ERC té un bon electorat, ja des de la època de la República, on varem tenir l’alcaldia del 1931 al 1936, o des de el principi de la democràcia post-franquista on els primers ajuntaments foren d’ERC. Arenys de Munt i ERC tenen un lligam molt fort i em sento molt orgullós de formar part de tots dos i que aquest lligam hagi donat fruits com ara la escola Sant Martí, que enguany fa 75 anys o la primera Consulta per la Independència de Catalunya, de la organització de la qual en va formar part ERC i jo mateix des de el primer dia,com no podia ser d’altres manera si tenim en compte la tradició del nostre poble i del nostres partit.
Salut, independència i república.
Ramon Pujol
Resultat d’ERC a les eleccions al congrés de diputats a Arenys de Munt
Eleccions del 20-N, motius per votar independència, motius per votar ERC.
El proper 20 de novembre hi ha les
eleccions a les cort de diputats de Madrid, als independentistes ens
interessa ser-hi representats per que s’escolti la nostre veu també
a la capital del país veí, hem de ser valents i anar-hi amb la cara
ben alta, i explica’ls-hi de manera clara i senzilla el que volem i
com ho volem, quedar-nos a casa i abstenir-nos no serveix de res, ens
esborra i ens fa ser invisibles, transparents i muts.
Hem de ser valents i anar a lluitar en
tots els camps de batalla possibles, ja sigui als ajuntaments, al
parlament del nostre país, a l’Estat Espanyol o a Europa, sabem que
no és fàcil, que no ens escolten , que no ens fan cas i que no
serveix de gran cosa, però mentre Catalunya no sigui independent, no
defallirem i anirem a Madrid i a on calgui a explicar el nostre punt
de vista, les nostres raons, i els motius pels que volem la
independència, i burxarem, i opinarem, i direm, i xarrarem, i
explicarem fins a gastar les paraules, és el nostre dret, el nostre
deure i la nostre obligació com a catalans, com a patriotes. Encara
que ens insultin i ens escarneixin, encara que ens pressionin i ens
amenacin, si fan tot això es perquè som l’enemic, i és bo, és
just i és necessari per aconseguir ni que sigui visualitzar i crear
debat sobre l’enfrontament amb l’estat espanyol.
Cada vot que es perdi cada independentista que es quedi a casa el 20-N, és una derrota de la
nostre lluita. Per cada diputat que no sigui independentista n’hi
haurà un de espanyolista, no deixem que ens treguin la força, no
deixem que ens treguin la paraula. Els independentistes parlem i
diem:
Llibertat i independència.
Per això votem:
Esquerra Republicana de Catalunya,
Reagrupament i Catalunya Sí.
Tenim el suport de Lluís Llach, Pare
Manel, Joan reig, Moisès Brogi, Lluís Gavaldà, Jaume Cabré,
Gerard Quintana, Gorka Knörr, Santi Vendrell, Jordi Porta, Carles
Móra, Àlex Gorina, Companyia Electrica Dharma, Armand de Fluvià,
Miquel de Palol, Miquel Sellarés,etc.
És un gran orgull tanca la llista com
a últim suplent, rebent els suport de totes aquestes patums del
nacionalisme i l’independentisme, musics, escriptors, periodistes,
empresaris i pensadors, tots ells primeres espases del panorama
intel·lectual i de lluita d’arreu dels Paísos Catalans. Tots
aquests no poden estar equivocats, ja fa dies que es lleven ben
d’hora, però ben d’hora ben d’hora i que s’han posat a pencar…
El dia que ens posem tots d’acord serem
imparables. Potser, segurament sense saber-ho, ja hem començat a ser-ho.
Salut, independència i república.
Ramon Pujol i Bayo, 10é i últim suplent de la candidatura d’ERC per Barcelona al congrés.
El pacte lampedusià (CUP-CiU) d’Arenys de Munt
EL PACTE LAMPEDUSIÀ (CUP-CIU) D’ARENYS DE MUNT
Les negociacions posteriors a les eleccions municipals del 22 de maig van
suposar per a mi un important desgast moral i emocional, no dubto de
que hi ha gent de la CUP amb ganes de pactar però tampoc dubto de
que la voluntat del seu cap de llista ha estat la de no pactar i de
posar tots els impediment possibles a que aquest pacte es fes
realitat.
El pacte CiU-Cup ja estava fet i així l’hi vaig dir al mateix Jiménez la
diada de Sant Jordi d’aquest any, tenia clar que si sumaven farien
aquest pacte, i no és pas que jo sigui endeví, sinó que en els
darrers plens, aquesta pinça CiU-CUP ja funcionava. Fins i tot la
CUP va arribar a votar en contra de demanar la dimissió de la
Consellera Bozal. ERC vam fer una moció demanant-li la dimissió per
la actitud que va tenir, quant era cap dels advocats de l’estat, en
contra de la consulta per la independència i de l’Ajuntament
d’Arenys de Munt. El regidor de la Cup va fer servir la ironia però
va acabar votant en contra de la moció d’ERC i fent costat a CiU.
Aquest pacte però estava pensat per fer-se al revés, es a dir 4 o 5 regidors de
CiU i 2 o 3 de la CUP, malgrat això, de seguida es van posar d’acord
i quant encara no havien rebut la nostre resposta a la seva proposta,
ells ja havien pactat regidories i tinences d’alcaldia.
El fet de que continuïn demanant que ERC entri a govern és tan sols per apaivagar
les critiques que reben, de dins i de fora dels seus partits, per
aquest pacte antinatural. De fet no han fet ni un sol gest concret,
ni una sola proposta concreta, que faci entendre que ho volen de
debò.
Que el gestor ja el tinguin decidit de fa 6 mesos és realment curiós, com podem
entrar a govern si no sabem ni qui és?.
Compartir alcaldia es licit i legal, també es veritat que si no ho volen fer
no en tenen cap obligació, sobre tot si ja tenen un soci de govern.
No cal que donin excuses de mal pagador, la cadira es seva, en tenen
tot el dret, no la volen compartir i punt. Però no voler ni
sentir-ne parlar no és precisament la generositat que necessitaria
un pacte d’aquesta mena.
En definitiva el que fa el govern de CUP-CiU és fer una oferta a ERC plena de
bones paraules però ambigua, general, minsa, escadussera, sense
oferir res amb suc i bruc, ni explicar res de res, i com que saben
que ERC no ho podem acceptar, aleshores diran que ens han ofert
entrar però ERC no ha volgut.
La CUP ha
ingut i té la possibilitat de fer un canvi real al govern municipal
d’Arenys de Munt, però prefereix fer un canvi a mitges i tan sols
substituir en l’organigrama de l’Ajuntament a AM2000, deixant CiU tal
com estava i deixant ERC fora del govern.
Tampoc és veritat l’estalvi en el sou de l’alcalde, si al seu sou i sumem el
del càrrec de confiança/gerent surt fins i tot més car que abans.
Això si el sou del senyor Mulons ara enlloc de pagar-lo l’Ajuntament
el paga el Consell Comarcal
Del que es tracta és de consolidar un canvi lampedusià. Que el Patronat, que
la Gusam segueixin com fins ara, que urbanisme, governació, la
brigada, la policia, siguin portades per les mateixes persones i/o de
la mateixa manera. És com el joc dels trilers de la rambla, la
boleta sembla que es mogui molt i que canvii de lloc, fins hi tot
l’efecte visual fa que et pensis que saps en quin cubilet està la
piloteta, però en realitat segueix estant allà mateix on era.
El que volen és que tot canviï perquè tot continuï igual.
Aquesta no és la resposta d’ERC, es la resposta d’un d’ERC que està fart de
mentides, manipulacions i collonades.
Ramon Pujol
La República Catalana a Arenys de Munt
14 d’abril de 1931 . 15 d’abril de 2011
80 anys de la república
“Avui 14 d’abril de 1931, jo, Josep Maria Soler com a guanyador per majoria de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, exigeixo la clau de la casa consistorial i com a nou alcalde d’Arenys de Munt, en nom meu i dels consellers declarem:
Sotmetre’ns a l’autoritat del Govern Provisional de la República Catalana i al Govern Provisional de la República Federal Espanyola, manifestant la nostra satisfacció d’haver-se proclamat a Catalunya i a Espanya el règim republicà”.
Així es va acabar el mandat del carismàtic i caciquil Ramon Vernis, que durava gairebé ininterrompudament des de l’1 de gener de 1906, i que a les eleccions del 1931 es presentava pel Partit Monàrquic; durant 25 anys es va alternar l’alcaldia amb el seu col·laborador Pere Gaspart, i durant la dictadura de Primo de Rivera, fins i tot actuà com a “Jefe Local de la Unión Patriotica”. La revista “La Flama” l’anomenà ”un alcalde bastante eterno” i el poble deia: “Ramon Vernis Vergés, alcalde per sempre més”.
El nou ajuntament republicà estigué format per:
Alcalde Josep Maria Soler i Pérez. ERC
Tinent 1r Ramon Paituví i Rovira. USC
Tinent 2n Jaume Parera i Valls. ERC
Síndic Antoni Soler i Fornaguera. ERC
Dipositari Francesc Mas i Vilà. ERC
Conseller Esteve Puigduví i Rucarols. ERC
Conseller Jaume Colomer i Torras. Radical
Conseller Andreu Ferran i Cusachs. Lliga
Conseller Bonaventura Bassó i Alsina. Lliga
Conseller Jaume Maresma i Jaurés. Republicà d’esquerres
El dia 14 d’abril de 1931 es celebrà l’establiment de la república, esdevenint un dia festiu, però també es van trencar les plaques dels carrers amb noms de l’antic règim, i es van llençar el retrat del rei i una bandera espanyola pel balcó de l’ajuntament. Finalment a la plaça de l’església les tres orquestrines que hi havia en aquell moment al poble van tocar totes juntes La Marsellesa.
El nou Ajuntament republicà cobrí el càrrec d’agutzil amb en Josep Martori i Casals; ell va efectuar alguns canvis de noms dels carrers més d’acord amb el règim i tota la documentació municipal la va escriure en català.
Quatre principis van guiar l’activitat del nou consistori:
- Laïcisme
- Participació ciutadana
- Infraestructures i cultura
-Catalanitat
La feina feta per aquest ajuntament republicà va ser molta i molt important.El desembre de 1931 ja es va començar a fer una carretera per unir Sobirans amb el nucli urbà. El març de 1932 s’acordà la municipalització del cementiri. El municipi comprà el cementiri per 3.000 pessetes i s’acabà amb la discriminació per la gent no catòlica que fins aleshores eren enterrats en el cementiri civil, brut i mal endreçat, anomenat “dels gossos”. La igualtat també arribava als morts.
El 30 de juny de 1931 es constituí una Comissió de Cultura, presidida per Ramon Paituví i amb la col·laboració d’un arquitecte extraordinari, Enric Catà, i d’una personalitat en el camp de la pedagogia, en Raimon Torroja.
Per tal de sensibilitzar la gent de la necessitat d’unes escoles noves, l’ajuntament organitza dos cicles de conferències, en les que hi van participar destacades personalitats del món de la pedagogia i de la cultura , com la Sra. Rosa Sensat i el Sr. Manel Serra i Moret. També per rebre i aconseguir el suport de la gent del poble, el 29 d’octubre de 1933 es va fer un referèndum municipal, que amb un resultat de 957 vots a favor i cap en contra, va donar un clar suport a la política de l’ajuntament republicà.
El 15 de desembre de 1931 es va aprovar el projecte d’Enric Catà de fer les Escoles Graduades; van començar les obres el setembre de 1933 i s’acabaren, no sense problemes de finançament, i amb retard, l’abril de 1937.
ERC va organitzar mítings, conferències polítiques i diverses visites de diputats i líders polítics, un d’aquests actes el presidí Lluís Companys, futur president de Catalunya.
El president Francesc Macià ens va visitar el 31 de gener de 1932, a fi de clausurar un cicle de conferències pedagògiques organitzades amb motiu de la construcció de les noves escoles.
El 1933 s’inaugurà la biblioteca impulsada i dirigida per Maria Antònia Torrent i Martori, fet que va suposar un fort impuls per a la vida cultural de l’època.
Durant la nit del 6 d’octubre de 1934, en saber-se la noticia de la proclamació de l’Estat Català per part del president Lluí Companys, al nostre poble es va fer una manifestació que va arribar fins a l’ajuntament. L’alcalde els va rebre, i va obrir les portes de la casa de la vila, penjaren dues banderes al balcó (una senyera estelada i una vermella) i proclamaren l’Estat Català.
El 9 d’octubre una columna mòbil de la caserna de Mataró, amb el tinent Antonio de Carranza al capdavant, destituí el govern de l’ajuntament; l’alcalde i alguns regidors van passar a disposició judicial, i van ser empresonats a Mataró.
La normalització del consistori no arribà fins el 17 de febrer de 1936, amb la victòria del Front Popular d’esquerres a les eleccions de 16 de febrer; tots els empresonats pels Fets d’octubre van ser posats immediatament en llibertat.
Tot just recuperada la normalitat democràtica, l’ajuntament republicà va reprendre la feina amb renovada empenta i il·lusió. Així, d’acord amb l’arquitecte Enric Catà, s’activà la comissió de Foment, que aspirava a realitzar les següents obres:
-La construcció d’una plaça de mercat coberta
-El proveïment d’aigües potables
-La Xarxa de clavegueram
-El Trasllat de l’ajuntament
-I la construcció de cases per als mestres del nou Grup escolar
Malauradament l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 suposà la fi d’aquell ajuntament republicà, que amb en Josep Maria Soler al capdavant, en molt poc temps va fer una tasca de modernització del poble realment increïble; en uns pocs anys van passar moltes coses i es va fer tanta feina i tan important que part d’ella fins i tot ha arribat als nostres dies.
Ens vam despertar de la llarga i freda nit del franquisme, i després de més de 40 anys la gent encara deuria recordar quelcom d’aquell ajuntament republicà, doncs les primeres eleccions municipals les va guanyar ERC. L’alcalde fou en Joan Miquel i Figueres i entre els seus col·laboradors trobem en Josep Martori, aquell secretari que va fer la primera acta de l’ajuntament republicà en català.
Els temps passats ho són per sempre, però no hem d’oblidar mai, que som hereus d’aquells homes valents i agosarats, que si convenia eren capaços d’anar a la presó o jugar-se la vida per uns ideals. Ideals que cal recordar que també són els nostres.
Mentre esperem que algun dia Catalunya esdevingui una República lliure i independent, farem tota la feina que puguem des de l’ajuntament de la nostra vila amb la mateixa dedicació i empenta que aquells homes.
Llarga vida a la memòria d’aquells homes i a la feina que van fer.
Ramon Pujol.
Bibliografia.
Petita Història d’Arenys de Munt. Francesc Forn.
Un tomb per la història d’Arenys de Munt. Jordi Amat.
Aproximació a la història d’ERC, d’Arenys de Munt. Agustí Barrera
La caravel·la Santa Maria
Entrevista a La Vanguardia Digital
http://www.lavanguardia.es/local/barcelona/20110427/54145110250/donde-esta-la-carabela-de-colon.html
La caravel·la Santa Maria
La caravel·la Santa Maria era una reproducció del vaixell d’en Colom feta per a una pel·lícula, i que des de l’any 1952 s’exhibia al port de Barcelona. No tenia cap mena de valor històric o documental, ja que era feta per a una pel·lícula, no era més que una aproximació simple al que va ser la caravel·la Santa Maria.
A finals dels anys vuitanta del segle XX aquesta nau va passar a ser un objectiu de grups independentistes que la veien com un símbol de l’espanyolitat que es volia imposar als catalans, sobretot arran de les olimpíades i de la celebració del “Quinto Centenario” del descobriment d’Amèrica.
Qui es va obcecar amb la idea de cremar-la va ser en Quel, un independentista de Girona que va passar de moure’s per grups més o menys radicals com ara l’MDT a ser directament un del més grans activistes de Terra Lliure.
Primer va fer un assaig amb la Oca, un vaixell de turistes del llac de Banyoles, que més tard es va fer famosa per un trist i luctuós incident. Aquesta barca duia una bandera espanyola i en Quel hi va pintar “Fora la Bandera Espanyola”. Després va trucar al propietari i van tenir una entretinguda conversa:
-Sóc el que t’ha pintat la barca
-Ets un fill de puta, t’exigeixo explicacions.
-Estalvia’t tot això. Com que te l’he pintada te la puc cremar i la pròxima vegada te la cremo.
En qüestió d’hores la bandera desapareixia per sempre.
Després va anar pel seu objectiu principal, la Santa Maria. Va provar de cremar-la, el desembre del 1986 i l’octubre i el desembre del 1987. Primer se li va apagar la metxa de la bomba incendiària casolana que havia preparat, després la policia la va desactivar i en el tercer intent el van descobrir i va haver de sortir corrents en pilotes pel mig del passeig de Colom, mentre els vigilants de seguretat de la caravel·la el perseguien i li disparaven.
Finalment a un quart de set del matí de dimecres 23 de maig del 1990 va anar per feina pel broc gros i, sense cap sofisticació, va llençar un còctel Molotov que va destruir l’interior i part de la coberta de la nau. La quarta va ser la bona i, per si quedaven dubtes, dos dies després, es va repetir l’atemptat, que va recremar el que ja havia cremat. Atès l’alt cost de la reparació i el poc valor de la rèplica cinematograficoturística, la caravel·la Santa Maria del port de Barcelona estava sentenciada.
La Vanguardia deia el dia 24 de maig del 1990: “ Un cuarto atentado casi deja al puerto de Barcelona sin carabela de Colón”.
Va ser sense el “casi”, el port de Barcelona es va quedar sense caravel·la de Colom.
En Quel s’havia sortit amb la seva.
I ara què?
On és la Santa Maria?
Segons l’Oriol Malló, enfonsada a prop de Roses. Segons d’altres versions, enfonsada davant del port de Barcelona.
Ara deixem el món de la política i les especulacions i parlem del difícil i dur món de la pesca professional.
Una barca d’arrossegament d’un pescador de Blanes un dia que feinejava a prop de la costa del
Maresme, treballant a una profunditat d’entre 50 i 60 metres en una zona sense roques ni entrebancs va perdre l’art (xarxa) en un ganxo( lloc on s’enganxen i es trenquen les xarxes) nou que ningú sabia que hi fos, ni què era. Al cap de pocs dies a una barca d’arrossegament del port d’Arenys li succeí el mateix. Els pescadors, decidits a recuperar les xarxes, es van posar en contacte amb el Club Esportiu Subaquatic de Calella (CESC)
Un diumenge al matí, de 1995 ,en Ramon Millàs i en Rafael submarinistes, del CESC de Calella varen anar al lloc on estranyament havien perdut l’art els pescadors. En capbussar-se i baixar al fons per veure si podien recuperar les xarxes, van quedar bocabadats. No s’ho podien creure: el que hi havia allà baix era un immens vaixell de fusta. Però com caram havia anat a parar allà?, d’on havia sortit?…
Efectivament, el vaixell que hi havia a 53 metres de profunditat just davant del far, entre Calella i Sant Pol, és la caravel·la Santa Maria que hi havia al port de Barcelona. Resulta que la van enfonsar en un cementiri de vaixells que hi ha al davant del port d’Arenys. Atès que no era fusta bona i que estava mig cremada va anar derivant a mitges aigües fins al seu destí final.
En el seu moment, era una immersió espectacular. Recordo un cop que vàrem baixar a l’estiu amb una visibilitat molt bona. Era com una pel·lícula feta realitat, preciós. Estava una mica esberlada del mig, suposo que a causa de la feina d’en Quel i l’enganxada amb les xarxes de les barques d’arrossegament. El castell de popa i la proa s’erigien damunt la sorra envoltats d’un núvol de peix, i una xarxa enganxada que pujava uns quants metres amunt, que li donava un aspecte fantasmagòric. Tenia el ventre ple de bròtoles, llagostes, morenes i congres, i la fusta de l’exterior recoberta de mans de mort i tot tipus de gorgònies.
Malauradament, avui dia no és més que un feix de llenya, una pila de fustes amuntegades que ni tan sols recorden allò que va ser. Llàstima… Va durar poc, però sens dubte els que vàrem gaudir de tan magnífic espectacle visual, ho conservarem gravat a la retina la resta de la nostra vida.
Ramon Pujol
En Quel és un personatge real. Avui en dia li diuen Mikhail i la seva història està basada en el llibre de l’Oriol Malló titulat “De les armes a les urnes”.
El Tió
El tió
El cos un tronc molsut, les orelles un tub de mànega, el nas un tap de plàstic, la boca pintada de vermell feta d’un cop ben donat de serra, els ulls dues taques blanques amb un punt negre que semblen que et mirin, les potes i la cua de les mateixes branques de l’arbre que un dia va ser, sense barretina, és un tió curiós que més aviat sembla un gos, és el tió de l’avi Pep; més enllà de l’absència del seu creador, com un miracle nadalenc, com si fos un conte de nadal continua cagant regals any rere any amb la màgia d’un ésser únic i diferent, creat, fet amb el motllo del amor d’un avi pel seu net, i màgic com és, sap de l’estimació amb bogeria que que hagués tingut qui el va fer per la neta que mai va arribar a conèixer.
Aquelles nits de nadal amb tota la família al voltant de la llar de foc del carrer Sant Pere d’Arenys de Mar, amb el net i el tió nous de trinca; carn a la brasa, carxofes, torrades i un allioli que mai més podré tornar a tastar, com l’escalfor en el cor i en l’anima d’aquelles nits de nadal que ja no tornaran mai més…
El tió d’orelles de manega i nas de plàstic ha tornat de la muntanya, i vindran els regals i la festa i la nit de nadal; però aquest any tot es més trist, les llums menys brillants, els pastors del pessebre semblen capcots i el caganer no va de ventre sinó que ha s’ha amagat en un racó on ningú el vegi, per plorar la enyorança d’aquelles nits de nadal al carrer Sant Pere d’Arenys de Mar amb l’avi Pep i la iaia Lourdes…
70 ANYS DE L’ASSASSINAT DEL PRESIDENT LLUÍS COMPANYS
El 13 d’agost de 1940 és detingut per la policia militar alemanya per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l’ambaixada espanyola a França. És portat primer a Madrid a on se li obren diligències per “ser el President de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya”. Després de diversos interrogatoris, és traslladat el 3 d’octubre al Castell de Montjuïc.
Un dels testimonis del judici i l’assassinat del president fou el Capità de la guàrdia civil, Manuel Bravo Montero que ho explica de la següent manera:
Don Luis´Companys, que vestia traje gris rayado , con el pañuelo blanco en triangulo característico de él en el bolsillo de la americana izquierdo y unas wambas blancas, se mostró en todo momento sereno, tranquilo, sin jactancias, sin alardes de ninguna clase; únicamente hubo un instante en que se levantó indignado, cuando en el apuntamiento se leyó el informe de la Brigada Político-Socia de Barcelona, en que se decía que era ladrón de delitos comunes y que había intentado prostituir a uno de sus familiares femeninos. Entonces se levantó y dijo:”protesto”.
El consell sumàrisim va durar ben just una hora i la sentencia començava dient el següent:
“ Resultando que el encartado fundó el partido izquierdista Esquerra Republicana de Catalunya, por el cual sufrió condena, y que en octubre de 1934 proclamó el Estat Català, facilitando armas a los sublevados.
I acavava:
“Fallamos: que debemos condenar y condenamos al ex-president del gobierno disuelto de la Generalidad, Luis Companys i Jover, como responsable en concepto de ator por adhesión en el expresado delito de rebelión militar, a la pena de muerte con accesarias legales correspondientes en caso de indulto”.
Segons en Bravo Montero:
El fusilamiento estaba señalado para las cinco de la mañana, hora en que se calculaba, aquel mes de octubre, que iba a amanecer.pero estaba nublado y todavía era de noche; entonces se acordó esperar algún tiempo, hasta que aparecieran las primeras claras del dia. Cuando el crepúsculo vespertino asomó por el horizonte, Companys, que se paseaba tranquilamente por la plaza de armas del castillo de Montjuïc, volviéndose a los que le rodeaban, dijo :”vamos ya”.Lo dijo tranquilo, lo dijo sereno, lo dijo sin inmutarse, como si no dependiera de ello el fin de su vida.Todos cuantos allí estaban quedaron petrificados, quedaron helados y quedaron emocionados.
Es costumbre que a todos los condenados a muerte, la noche anterior, se les conceda todos cuantos deseos pidan. Don luis Companys pidió una botella de coñac, de la que escasamente escanció un par de copas . Escribió unas cartas y ya anteriormente se había despedido de sus familiares.
Paràgraf de l’ultima carta a la seva esposa Carme Ballester:
“Em sento serè i tranquil. És Déu qui ha posat les coses i les decisions per a donar-me aquest destí que m’omple d’una serenitat extraordinària. Li dono gràcies, pux que havent de fer tots el mateix camí, m’ha reservat una fi tan formosa per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m’estimes, has d’estimar doncs, el record que jo pugui deixar; has de compendre aixó. No admetis condols ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort que afrontaré plàcidament i serena, dignifica. Vida meva: moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi, i el darrer pensament serà per tu i els meus fills. Amb l’amor a Catalunya, et besa el teu espòs, Lluís”.
Darrera carta de Lluís companys que és una mena de testament:
“A tots els que m’han agraviat els perdono; a tots els que hagi pogut agraviar els demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi ni l’ombre més lleu de rancúnia. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella, i li dec encara una gratitud per aquesta plàcida serenitat que m’emplena al pensar en la mort que veig atansar-se però sense temença.
“La meva petitesa no podia esperar una fi més digna per Catalunya i el que ella representa de pau, justícia i amor”.
Ales 6 de la matinada la comitiva es posà en marxa, cap al fossar de Santa Eulàlia, un cops arribats al lloc l’oficial nerviós i espantat(era jove i inexpert) es va acostar per tapar-li els ulls, però el president si va negar amb un elegant gest sense dir ni paraula i es posar de cara al piquet.
El piquet d’execució era integrat per soldats d’infanteria de filas i escollits per ordre rigorós, comandats per un tinent molt jove.
Baixà el sabre el tinent , el president aixecà el braç i exclamà: “Per Catalunya”
Sonà la descàrrega, caigué el president de costat ferit greu però no ferit de mort aleshores, el tinent visiblement nerviós es va acostar a disparar-li el tret de gràcia, tant li tremolava el pols que fins a 5 trets li va disparar, les sabates del president havien saltat, a l’hora de la mort tocava terra catalana.
Salut, indepedència i republica
Ramon Pujol
Aquest escrit està basat en el llibre “Homenatge a Lluís Companys” de l’Agustí Barrera i en Robert Surroca.
L’INDEPENDENTISME LAMPEDUSIÀ
L’INDEPENDENTISME LAMPEDUSIÀ
Alguns dels nous primers espases de l’independentisme tenen un perfil, una ideologia, una imatge tan autoritària, tan burgesa, tan neolliberal, tan filoconvergent, tan de dretes, que seria difícil en un primer cop d’ull diferenciar-los dels polítics convergents, dels peperos o fins i tot dels antics franquistes, potser si que son independentistes, però per damunt de tot son d’una classe social que per damunt de tot han de mantenir el seu estatus i els privilegis, el seu principal objectiu es que en un nou estat Català continuïn manant les mateixes elits socials , les mateixes famílies els mateixos cognoms, que ja van manar durant els 23 anys de regim convergent i que en molts casos son els hereus de les famílies que van manar durant els 40 anys de dictadura franquista.
Sens dubte en veient que en un futur més menys proper pot succeir que Catalunya esdevingui un estat independent, no permetran que el poder caigui en mans de persones que no estiguin directament controlades per ells, així tenen persones en tot el ventall polític català, des de l’espanyolisme del PP, l’autonomisme de CiU i l’independentisme de Reagrupament i de Solidaritat Catalana, la dreta és molt practica i per damunt de nacions i d’ideologies està la lleialtat al grup i a la “família”, podent permetre que Catalunya sigui un estat lliure però per damunt de tot a les llotges del Liceu i del Camp Nou ha d’haver-hi la mateixa gent, els mateixos que controlant la banca i les grans empreses, canviar-ho tot perquè tot quedi igual.
L’independentisme català tradicionalment ve del republicanisme, busca l’alliberament nacional a l’hora que també busca un alliberament personal, un creixement en les llibertats individuals, la fita és la Republicà Catalana, el que volem és una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.
El Compromís d’Arenys de Munt, resposta a CiU d’Arenys de Munt
Respecte a les declaracions d’Alfons Molons de CiU d’Arenys de Munt, com a representant de la secció local d’ERC a la Consulta i a l’Aplec vull aclarir alguns malentesos i algunes mentides que s’hi diuen.
En cap moment s’ha exclòs ha CiU.
Les propostes de CiU al Compromís d’Arenys de Munt el rebaixaven fins al punt que ja no comprometia a fer un referèndum vinculant la propera legislatura, així el document perdia el seu sentit.
CiU feia la proposta de fer el referèndum tant sols quant és tingui la certesa de guanyar-lo, això no era comprometre’s a res i no hi estàvem d’acord, malgrat tot donat que jo estava convalescent d’una operació i no vaig poder participar en la reunió de la Comissió on es va discutir aquest punt, si tothom hi estava d’acord també ho haguessim signat.
Si mai CiU decideix recolzar sense ambigüitats la independència de Catalunya seran benvinguts i els rebrem amb els braços oberts, mentre no es decideixen el que el Compromís el signi només el representant local de CiU és francament una presa de pel, però si no ho van signar va ser per un malentès entre el Sr. Mora, la organització i ells.
Si no vaig anar a la primera reunió de la consulta va ser perquè estava recuperant-me d’una fractura i aquell dia no em vaig trobar bé, després vaig anar a totes, CiU després de la primera va estar una temporada sense venir, com recordarà el senyor Molons jo li vaig insistir que tornessin doncs considerava important que hi fossin, així ho van fer.
El més fort és que menteixin per quedar bé ells, és fals i a més és mentida que siguin la única força que s’ha compromès a col·laborar econòmicament, ERC també ho ha fet.
Segurament l’emprenyament del Sr. Molons deu ser per haver-se quedat sense foto, doncs l’alcalde ja li va demanar disculpes públicament a l’Aplec.
Ramon Pujol
Membre de la Comissió Organitzadora de la Consulta.
Membre de la Comissió Organitzadora de l’Aplec.
Membre de l’executiva de la secció local d’ERC.
Col·laborador de la promoció de les consultes per Decidim.cat
EL DIA DESPRÉS
EL DIA DESPRÉS
La manifestació de rebuig a la sentencia del tribuna constitucional que pràcticament anul·la l’estatut català va ser impressionant i personalment un dia inoblidable per mi i el meu fill, varem acabar rebentats però satisfets, varem estar de quarts de cinc fins a quarts de nou a la manifestació i més de dues hores drets a ple sol sense moure’ns al costat del llapis del passeig de Gracia.
Ningú pot ignorar el clam de milió i mig de persones.
Aquest clam no era per tornar a l’estatut, sinó per l’ofensa que suposa retallar el que ja havia estat aprovat per referèndum, això ha suposat un canvi de debò en la mentalitat de molta gent i ara el clam majoritari ja no és per l’estatut, és per la independència i així es va veure ahir a la manifestació els crits i eslògans eren per la independència i la majoria de senyeres eren ja estelades.
La sobirania, la llibertat, la independència ha començat a caminar.
A partir d’ara el parlament Català ha d’actuar unilateralment notificant les seves decisions a l’estat espanyol, el TC ens ha expulsat de la constitució, tal com som no ens hi volen.
No podem retornar a l’estatut està clar que no serveixin de res les negociacions amb les corts o amb el govern espanyol doncs després ve el Tribunal Constitucional i retalla i suprimeix tot el que vol i més.
El retall del retall de l’estatut del 30 de setembre del 2005 ha provocat la mort de l’estatut, i amb la manifestació d’ahir el poble català ha posat fi a l’autonomisme i ara comença la transició cap a la independència.
SOM-HI TOTS QUE HI HA MOLTA FEINA PER FER!
Ramon Pujol
